“Iron War”

books
TÍTOL: “Iron War”
AUTOR: Matt Fitzgerald
EDITORIAL: Quercus
ANY: 2011
IDIOMA: Anglès
  Som a la tardor del 1989. Dos atletes que ara ja són llegendes, s’enfronten a la carrera més mítica del circuit Ironman: l’Ironman de Hawai. Dave Scott i Mark Allen, la vida dels quals ha estat marcada per aquesta cursa avançen agònicament però amb la força que dóna el coratge i la determinació per la llarga carretera colpejada pel vent i el mar que els durà cap a la glòria. La meta és el destí final, però el viatge durant aquests últims 42 kms ens portarà molt més enllà. Ens endinsarem a  la part més pregona de les seves motivacions, del seu passat, de les seves pors. Reviurem la seva infantesa i les llargues hores d’entrenament. I retornats, de nou, a l’escenari de la gran batalla, més de 6 hores després que aquesta s’hagi iniciat, tindrem la certesa que no és tracta nomès d’esport o de superació personal, sinó que és quelcom que ultrapassa la rivalitat i que ens porta directament a encarar-nos amb qui som i amb qui volem ser. A la recerca d’allò que ens defineix com a individus.
   El llibre, amb un estil precís i ple de recursos literaris, juga amb un anar i venir del present al passat que, lluny de fer-nos perdre el fil, confereix un poder dramàtic encara major al relat principal de la cursa de l’Ironman de Hawai del 1989. L’autor té el gran mèrit de guiar-nos sense que el percebem. De fer-nos variar la perspectiva d’un costat cap a l’altre “del ring” i que tinguem ganes de saber-ne més, d’endinsar-nos-hi més.
   No cal ser uns fanàtics del Triatló per quedar atrapats per les seves pàgines. Ni tan sols ser esportistes. La simple curiositat de saber què porta a algunes persones a volguer sobrepassar els seus límits i a no conformar-se amb una “vida plàcida” de comoditat i seguretat, serà motiu suficient per capbussar-s’hi i gaudir d’aquest increíble viatge. Això si, si sou esportistes, no dubteu que aquesta lectura us farà volguer córrer a posar-vos les vambes, a despenjar la bici o a anar un pas més enllà en els vostres reptes. Benvinguts siguin tots els Marks Allen i Daves Scott per ensenyar-nos del què som capaços!

Yiannis Kouros

YIANNIS KOUROS
Unknown-1


Nascut  a Tripoli, Arcadia, Grècia l’any 1956, Yiannis Kouros és segurament un corredor atípic per molts motius. En primer lloc per les distàncies a què fa front i que posen la pell de gallina nomès de pensar-hi: curses de 24h – 48h -3 dies seguits – 1000 kms (dormint nomès 2h i 1/2!!! en 6 dies seguits) – 1000 milles (10 dies de durada), etc. Segon per les altres disciplines en què destaca i per les quals ha estat guardonat també amb alguns premis: músic, compositor, actor, poeta, pintor, escultor,… Tercer per la seva aproximació mística a la carrera, durant la qual busca la separació del cos i de la ment i un retorn, a través del fluxe emocional, a la seva infància, records,… Quart per la seva capaçitat increïble de reduïr les hores de son al màxim podent dormir en períodes de la seva vida entre 1/2 hora i una hora al dia i les tres que diu que dorm habitualment. Cinquè, i potser el més sorprenent, per la seva manca de preparació prèvia a les grans cites d’ultradistància no corrent mai més de 12 km seguits i fent els entrenaments més llargs (jo diria llarguíssims!!!) el dia de la cursa, evitant fer cap treball de peses i fent una parada a l’any d’entre dos i tres mesos repartits per tota la temporada. I sisè, finalment, per la seva habilitat increïble d’assimilar les calories mentre córrer aconseguint disminuir-ne el consum en carreres de varis dies i alimentant-se sobretot a base de dolços i carbohidrats amb una ingesta mínima de greixos.IM-PRESIONANTE!

Unknown

Kouros comença a córrer als 16 anys (iniciant-se en el salt d’alçada) mentre al mateix temps van aflorant les seves inclinacions artístiques. L’any 1977 participa en la seva primera marató amb un temps de 2h43′ i el 1982 aconsegueix la seva millor marca amb 2h25′. Cap al 1983 i després d’haver corregut al voltant de 25 maratons, participa inesperadament i per sorpresa dels altres participants, en la cursa que segurament el catapultaria a la èlit de la ultradistància sent un complet desconegut (guanyaria amb un temps de 21h i 53′): la Spartathlon. 250 km non-stop que recrea el viatge original de Fidípides d’Atenes a Esparta, en la qual prendria part 4 vegades i que anys més tard arribaria a doblar (és a dir: Atenes-Esparta-Atenes en 53h 43′) . Després vindrien entre d’altres la Sidney – Melbourne (1060 kms en 5 dies i 14 hores) participan-t’hi 6 vegades i guanyant; nombroses curses a nivell internacional de 24  i 48 hores establint molts records encara vigents (303 km per la cursa de 24h i 463 km per la de 48h!!!); curses de 1000, 1100, 1200, 1500 kms (en 9 dies 14h i 30′) i fins a curses de 7, 8, 9, 10 i 11 dies (1612 kms!!).
Segons Kouros, fill de família humil (el seu pare era fuster i la seva mare una dona amb un caràcter dur) que passà gran part de la seva infantesa amb els seus avis i restà molt influït per la seva rígida disiplina i que va emigrar a Austràlia l’any 1990 pel poc reconeixement que rebia del seu país (fet que amb els anys redreçerien otorgant-li tots els honors), “la motivació és la clau de tot i és en les dificultats on es troba la fermesa, la passió i la inspiració per seguir corrent”. A més a més, veu el “fer-se gran com un gran avantatge per la ultradistància ja que el poder mental és molt més important que la velocitat física”.
En l’aspecte esportiu, diu Kouros que després d’una cursa de 48h els seus músculs i peus (se li poden inflar fins a tres números més de peu) triguen un dia a tornar al seu estat normal, i fins a sis dies en el cas d’una cursa de sis dies de durada. I que emocionalment, pateix una cosa semblant a la depressió cada vegada que acaba una gran cursa, i que malgrat haver guanyat, se sent disgustat, deprimit i creient que no ha aconseguit gran cosa. Això l’empeny a volguer-se superar cada vegada.
Nomès dir que l’any 2005 (Kouros per tant en tenia 49!), en una cursa de sis dies de durada que va tenir lloc a Austràlia, Yiannis establiria un nou récord (l’anterior era seu des de feia 20 anys) corrent 643 milles (1034 kms!!!).
Si això no és motivació que vingui algú i que m’ho expliqui!!

Ehunmilak

Fins que no puguis dir fava

Han passat quatre dies des de que vaig aconseguir acabar un dels reptes més grans que mai m’havia plantejat. Un repte que tres anys endarrera m’hauria semblat inabastable, i que després de nombrosos fracassos i d’alguns alts i baixos en la meva curta “carrera”, res no feia pronosticar seria diferent dels altres. Aquí va el meu relat.

100 milles, “Ehunmilak”, 168kms. Números de vertígen que em feien topar de morros amb la dura i crua realitat d’una distància no apte per ultracorredors de diumenge. La sensació de córrer en una espècia de final, en què el curriculum anterior es difuminava en la boirina del temps, i de res servien les velles i recordades victòries. El comptador a zero. Un zero de vanitat, de pretensions, de cabales. Despullat davant d’un destí que a les 5.55 de la tarda del divendres 13 de juliol mentre escoltava una dansa tradicional basca i embolcallat pel murmuri i la tensió dels 300 corredors que prendriem la sortida, se’m presentava immensament desconegut i llunyà.

3, 2, 1,… Tothom pica de mans, i enmig de la cridòria em deixo endur per l’entusiasme i aixeco els pals que no deixaria en quasi 29 hores, colpejant-los frenèticament en senyal de respecte als centenars d’aficionats que es reparteixen per tots els carrers de Beasain. Em sento com un guerrer encarant la batalla i confiant poder tornar amb les ofrenes de la victòria. Viu o mort.

Els primers kms són els de més dubtes. No pel ritme, que es va alentint per la forta pujada, sinó per la calor i la torrencial suada. Al tenir problemes de rampes, em pregunto si aquestes no apareixeran durant el curs de les primeres hores, i intento distreure’m amb el paisatge i bebent a dojo. 32o marcava el termòmetre del Carrer Major.

Em despreocupo totalment dels altres corredors i jo vaig fent la meva guerra. Travessem boscos antics, i prats verds de pastura, i a tot arreu gent animant al pas dels guerrers cap al seu destí incert. “Aupa, aupa Jordi”, criden. Portem el nom escrit al dorsal i això ens identifica i ens treu de l’anonimat. Vaig veient el grup de la Nerea Martinez per davant meu, i penso si no estaré equivocant el ritme, però em sento bé, i en cap moment apreto més del compte.

Als abituallaments, cosa que no havia fet mai, engoleixo meló i síndria i detant en tant endrapo un tros de plàtan. Aquesta seria la meva dieta bàsica durant la carrera. Nomès en els abituallaments grans, ho acompanyaria d’un bon plat d’arròs i d’un parell de gots de coca-cola ben fresca. La resta, fruita i algun got de caldo a la nit. En total dues barretes, dos gels de cafè per primera hora de la tarda de dissabte, i un parell d’ampolletes d’aquelles que es poden trobar a la farmàcia que t’asseguren “5 hour energy” i que a mi més aviat em semblava una horeta escassa.

Flipo amb la penya quan entrem als pobles o a alguna ciutat gran com Zumarraga o Azpeitia. La una, les dues, les tres de la matinada, i la gent del carrer animant sincerement. No et tracten de matat o de malalt, sinó quasi d’heroi que personifica el que ells no s’atreveixen a fer: llençar-se al buit davant d’un abisme fet de 170kms i tenir ganes de seguir lluitant i disfrutant amb el pas de les hores. Mentre m’allunyo de l’escalf de la gent i encaro noves ascensions, veig trons i llamps de tempesta a la llunyania, i em convenço que estic preparat pel què vingui, a l’espera que la plàcida i xafogosa nit doni pas a un infern d’aigua i de fang. Per sort, i malgrat la majoria no estiguin acostumats a aquestes calors i molts, em dirien més tard, pateixin els estralls dels vòmits i les diarrees, jo avanço la majoria del temps sol en la nit nomès acompanyat per la meva música i els meus pensaments: música clàssica, Mishima, Van Morrison, Adele,… Miro el rellotge escadusserament per saber l’última vegada que he menjat i intento no sobrepassar mai de l’hora i mitja. No em preocupa les hores que porto ni les que em resten. Visc immers en un avenç perpetu i indolor de pujades i baixades, de camins que em guien cap al punt més alt i de corriols que m’enfonsen cap a la vall. Sembla mística però no ho és. No existeix el dubte, i la incertesa, poc a poc, desapareix enmig de la nit i del temps. No se’m fan feixugues les hores i les cames no em clamen afluixar ni aturar-me més del compte.

Arribo cap a les 6 del matí a Tolosa, i em canvio la samarreta i les bambes. Vaig bé però ho faig per seguretat. He fet 80kms amb bambes minimalistes i no m’atreveixo a fer-ne 80 més. Porto la motxilla carregada dels gels i barretes que no he fet servir, i en sortir em sorprèn el seu pes. Abans, però, carrego les piles amb un bon plat d’arròs i una Coca-Cola. No sé si el mejar se’m farà feixuc a la primera pujada de canvi, però descobreixo sobre la marxa que

l’arròs no t’infla la panxa com la pasta i no em produeix cap problema. Una altra pel manual d’autoajuda.

Ja no em cal el frontal i amb el nou dia apareixen energies renovades. Estranyament, no sento el cansament de tota la nit corrent i sense dormir, i em llenço cap a una nova etapa plena de paisatges espectaculars i ascensions mítiques: el Txindoki i l’Aizkorri. Descobreixo, sorprès, la furgoneta aparcada del meu pare als peus de la pujada al Txindoqui, i m’al.legra saber que els podré veure a allà dalt i que podran veure, també, que encara no he plegat, i que em trobo viu i em forçes per seguir lluitant fins al final. Degut a la tempesta de llamps i trons que ja havia vist la nit abans, van decidir neutralitzar l’últim tram de pujada al cim del Txindoqui i ens estalviem uns 20′ de pujada fins al cim. Aquí m’ajunto amb l’Atharratze i l’Unai (finishers dos i tres vegades respectivament de l’Ehunmilak), i amb ells faria kms i kms. Erem al km 110 i ens en quedaven 60, i nosaltres encara no sabiem que entrariem l’Atharratze, jo i el Josu (l’Unai s’hauria despenjat abans del km 130 per no trobar-se gaire bé i volguer lluitar en solitari) junts a la meta de Beasain després que el Josu (ex esportista olímpic a Barcelona 92 de rem) se’ns unís i ens empenyés a volguer baixar de les 29 hores i a ser dels 15 primers. Sense ell, segurament hauriem passat sobradament de les 29 hores buits després de tant viatge.

Era increíble veure gent repartida per tot arreu entre voluntaris i Creu Roja (en total n’hi havien més de mil), fins i tot en els llocs més inversemblants i inaccessibles com el Ganbo (el cim més alt del massís del Txindoki amb una alçada de 1412mts) i l’Aizkorri (1528mts) amb un camí de pujada que anomenen El Calvario i que tots hem vist pels videos de Zegama.

Durant les primeres hores de la tarda del dissabte i després de deixar l’últim gran abituallament d’Etxegarate (km 135), ja havia recorregut més de la distància de la Transgrancanaria o qualsevol cursa que hagués fet mai, i això em feia estar pletòric, però també sabia que si em venia el baixón, els últims 20 kms després de la pujada a l’Aizkorri i que l’Atharratze i el Josu pretenien fer corrents a bon ritme se’m podien fer molt llargs. Així que els hi vaig dir que seguissin que jo no volia jugar-me-la. Sense voler-ho, però, ens vam anar retrobant intermitentment. Ni ells deurien anar tant ràpid, ni jo abaixava tant

el ritme, però almenys, no tenia la pressió afegida d’haver de seguir-los. La pujada a l’Aizkorri es va fer llarga, i tot i que a San Adrian (últim abituallament abans de començar l’ascensió), km 140 i poc, vaig tornar a trobar-me inesperadament amb el meu pare i la Montse, i em van donar ànims per seguir visiblement contents i orgullosos d’anar el 14 de la prova, un cop al cim vaig començar a notar els efectes de les hores acumulades. A dalt vaig recordar el què el meu pare m’havia dit sobre abandonar: “tú no paris fins que no puguis dir fava. Si arriba un moment en què no pots ni dir fava, f-a-v-a, deixa-ho estar, val més!”. Sé que era un consell absurd, però en el fons el què volia dir era que l’esforç, el sacrifici, i les ganes, no compensaven sobrepassar el límit de les mes forçes. Per això, a falta de 20 kms de la meta i després de més de 25 hores de cursa, en aquell moment vaig saber que malgrat tot el què havia viscut i patit, tenia forçes per seguir endavant i res no podria aturar-me. Arribaria a la meta i tornaria a aixecar els pals en senyal de victòria enmig dels crits d’ànims d’aquells que ens donguessin la benvinguda de nou.

I així ho vaig fer. Van ser uns últims 20kms de ritmes impossibles de nou amb els meus dos companys de viatge, d’acotar el cap i d’apretar les dents i de visualitzar l’arribada com a destí final. Van costar de passar, i no diré que gaudís, però a l’entrar al poble i recórrer l’últim km, tot prengué sentit. Els 168kms, els anys de córrer, els somnis, la primera vegada que vaig córrer un ultra i que vaig abandonar, la Núria, els meus fills i l’orgull de poder-los dir algun dia que el seu pare va córrer 168kms, tots els dubtes i els fracassos i les lliçons que hem anat aprenent entremig.

I en creuar la meta, embolcallat per la bandera del meu poble, Santpedor, i amb la mirada orgullosa del meu pare i la Montse, per dins vaig cridar ben fort i vaig pensar amb l’Andreu perquè també se sentís orgullós. I una paraula s’escapà dels meus llavis i ressonà ben fort per totes les muntanyes de Guipuzcoa: F-A-V-A!!!!!!!!

images