Ehunmilak

Fins que no puguis dir fava

Han passat quatre dies des de que vaig aconseguir acabar un dels reptes més grans que mai m’havia plantejat. Un repte que tres anys endarrera m’hauria semblat inabastable, i que després de nombrosos fracassos i d’alguns alts i baixos en la meva curta “carrera”, res no feia pronosticar seria diferent dels altres. Aquí va el meu relat.

100 milles, “Ehunmilak”, 168kms. Números de vertígen que em feien topar de morros amb la dura i crua realitat d’una distància no apte per ultracorredors de diumenge. La sensació de córrer en una espècia de final, en què el curriculum anterior es difuminava en la boirina del temps, i de res servien les velles i recordades victòries. El comptador a zero. Un zero de vanitat, de pretensions, de cabales. Despullat davant d’un destí que a les 5.55 de la tarda del divendres 13 de juliol mentre escoltava una dansa tradicional basca i embolcallat pel murmuri i la tensió dels 300 corredors que prendriem la sortida, se’m presentava immensament desconegut i llunyà.

3, 2, 1,… Tothom pica de mans, i enmig de la cridòria em deixo endur per l’entusiasme i aixeco els pals que no deixaria en quasi 29 hores, colpejant-los frenèticament en senyal de respecte als centenars d’aficionats que es reparteixen per tots els carrers de Beasain. Em sento com un guerrer encarant la batalla i confiant poder tornar amb les ofrenes de la victòria. Viu o mort.

Els primers kms són els de més dubtes. No pel ritme, que es va alentint per la forta pujada, sinó per la calor i la torrencial suada. Al tenir problemes de rampes, em pregunto si aquestes no apareixeran durant el curs de les primeres hores, i intento distreure’m amb el paisatge i bebent a dojo. 32o marcava el termòmetre del Carrer Major.

Em despreocupo totalment dels altres corredors i jo vaig fent la meva guerra. Travessem boscos antics, i prats verds de pastura, i a tot arreu gent animant al pas dels guerrers cap al seu destí incert. “Aupa, aupa Jordi”, criden. Portem el nom escrit al dorsal i això ens identifica i ens treu de l’anonimat. Vaig veient el grup de la Nerea Martinez per davant meu, i penso si no estaré equivocant el ritme, però em sento bé, i en cap moment apreto més del compte.

Als abituallaments, cosa que no havia fet mai, engoleixo meló i síndria i detant en tant endrapo un tros de plàtan. Aquesta seria la meva dieta bàsica durant la carrera. Nomès en els abituallaments grans, ho acompanyaria d’un bon plat d’arròs i d’un parell de gots de coca-cola ben fresca. La resta, fruita i algun got de caldo a la nit. En total dues barretes, dos gels de cafè per primera hora de la tarda de dissabte, i un parell d’ampolletes d’aquelles que es poden trobar a la farmàcia que t’asseguren “5 hour energy” i que a mi més aviat em semblava una horeta escassa.

Flipo amb la penya quan entrem als pobles o a alguna ciutat gran com Zumarraga o Azpeitia. La una, les dues, les tres de la matinada, i la gent del carrer animant sincerement. No et tracten de matat o de malalt, sinó quasi d’heroi que personifica el que ells no s’atreveixen a fer: llençar-se al buit davant d’un abisme fet de 170kms i tenir ganes de seguir lluitant i disfrutant amb el pas de les hores. Mentre m’allunyo de l’escalf de la gent i encaro noves ascensions, veig trons i llamps de tempesta a la llunyania, i em convenço que estic preparat pel què vingui, a l’espera que la plàcida i xafogosa nit doni pas a un infern d’aigua i de fang. Per sort, i malgrat la majoria no estiguin acostumats a aquestes calors i molts, em dirien més tard, pateixin els estralls dels vòmits i les diarrees, jo avanço la majoria del temps sol en la nit nomès acompanyat per la meva música i els meus pensaments: música clàssica, Mishima, Van Morrison, Adele,… Miro el rellotge escadusserament per saber l’última vegada que he menjat i intento no sobrepassar mai de l’hora i mitja. No em preocupa les hores que porto ni les que em resten. Visc immers en un avenç perpetu i indolor de pujades i baixades, de camins que em guien cap al punt més alt i de corriols que m’enfonsen cap a la vall. Sembla mística però no ho és. No existeix el dubte, i la incertesa, poc a poc, desapareix enmig de la nit i del temps. No se’m fan feixugues les hores i les cames no em clamen afluixar ni aturar-me més del compte.

Arribo cap a les 6 del matí a Tolosa, i em canvio la samarreta i les bambes. Vaig bé però ho faig per seguretat. He fet 80kms amb bambes minimalistes i no m’atreveixo a fer-ne 80 més. Porto la motxilla carregada dels gels i barretes que no he fet servir, i en sortir em sorprèn el seu pes. Abans, però, carrego les piles amb un bon plat d’arròs i una Coca-Cola. No sé si el mejar se’m farà feixuc a la primera pujada de canvi, però descobreixo sobre la marxa que

l’arròs no t’infla la panxa com la pasta i no em produeix cap problema. Una altra pel manual d’autoajuda.

Ja no em cal el frontal i amb el nou dia apareixen energies renovades. Estranyament, no sento el cansament de tota la nit corrent i sense dormir, i em llenço cap a una nova etapa plena de paisatges espectaculars i ascensions mítiques: el Txindoki i l’Aizkorri. Descobreixo, sorprès, la furgoneta aparcada del meu pare als peus de la pujada al Txindoqui, i m’al.legra saber que els podré veure a allà dalt i que podran veure, també, que encara no he plegat, i que em trobo viu i em forçes per seguir lluitant fins al final. Degut a la tempesta de llamps i trons que ja havia vist la nit abans, van decidir neutralitzar l’últim tram de pujada al cim del Txindoqui i ens estalviem uns 20′ de pujada fins al cim. Aquí m’ajunto amb l’Atharratze i l’Unai (finishers dos i tres vegades respectivament de l’Ehunmilak), i amb ells faria kms i kms. Erem al km 110 i ens en quedaven 60, i nosaltres encara no sabiem que entrariem l’Atharratze, jo i el Josu (l’Unai s’hauria despenjat abans del km 130 per no trobar-se gaire bé i volguer lluitar en solitari) junts a la meta de Beasain després que el Josu (ex esportista olímpic a Barcelona 92 de rem) se’ns unís i ens empenyés a volguer baixar de les 29 hores i a ser dels 15 primers. Sense ell, segurament hauriem passat sobradament de les 29 hores buits després de tant viatge.

Era increíble veure gent repartida per tot arreu entre voluntaris i Creu Roja (en total n’hi havien més de mil), fins i tot en els llocs més inversemblants i inaccessibles com el Ganbo (el cim més alt del massís del Txindoki amb una alçada de 1412mts) i l’Aizkorri (1528mts) amb un camí de pujada que anomenen El Calvario i que tots hem vist pels videos de Zegama.

Durant les primeres hores de la tarda del dissabte i després de deixar l’últim gran abituallament d’Etxegarate (km 135), ja havia recorregut més de la distància de la Transgrancanaria o qualsevol cursa que hagués fet mai, i això em feia estar pletòric, però també sabia que si em venia el baixón, els últims 20 kms després de la pujada a l’Aizkorri i que l’Atharratze i el Josu pretenien fer corrents a bon ritme se’m podien fer molt llargs. Així que els hi vaig dir que seguissin que jo no volia jugar-me-la. Sense voler-ho, però, ens vam anar retrobant intermitentment. Ni ells deurien anar tant ràpid, ni jo abaixava tant

el ritme, però almenys, no tenia la pressió afegida d’haver de seguir-los. La pujada a l’Aizkorri es va fer llarga, i tot i que a San Adrian (últim abituallament abans de començar l’ascensió), km 140 i poc, vaig tornar a trobar-me inesperadament amb el meu pare i la Montse, i em van donar ànims per seguir visiblement contents i orgullosos d’anar el 14 de la prova, un cop al cim vaig començar a notar els efectes de les hores acumulades. A dalt vaig recordar el què el meu pare m’havia dit sobre abandonar: “tú no paris fins que no puguis dir fava. Si arriba un moment en què no pots ni dir fava, f-a-v-a, deixa-ho estar, val més!”. Sé que era un consell absurd, però en el fons el què volia dir era que l’esforç, el sacrifici, i les ganes, no compensaven sobrepassar el límit de les mes forçes. Per això, a falta de 20 kms de la meta i després de més de 25 hores de cursa, en aquell moment vaig saber que malgrat tot el què havia viscut i patit, tenia forçes per seguir endavant i res no podria aturar-me. Arribaria a la meta i tornaria a aixecar els pals en senyal de victòria enmig dels crits d’ànims d’aquells que ens donguessin la benvinguda de nou.

I així ho vaig fer. Van ser uns últims 20kms de ritmes impossibles de nou amb els meus dos companys de viatge, d’acotar el cap i d’apretar les dents i de visualitzar l’arribada com a destí final. Van costar de passar, i no diré que gaudís, però a l’entrar al poble i recórrer l’últim km, tot prengué sentit. Els 168kms, els anys de córrer, els somnis, la primera vegada que vaig córrer un ultra i que vaig abandonar, la Núria, els meus fills i l’orgull de poder-los dir algun dia que el seu pare va córrer 168kms, tots els dubtes i els fracassos i les lliçons que hem anat aprenent entremig.

I en creuar la meta, embolcallat per la bandera del meu poble, Santpedor, i amb la mirada orgullosa del meu pare i la Montse, per dins vaig cridar ben fort i vaig pensar amb l’Andreu perquè també se sentís orgullós. I una paraula s’escapà dels meus llavis i ressonà ben fort per totes les muntanyes de Guipuzcoa: F-A-V-A!!!!!!!!

images

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s